Turisme

Gairebé cada nit miro el programa “First Dates” de la cadena “Cuatro”. M’encanta veure la mena de personatges que hi apareixen. Gaudeixo veient les carbasses que s’emporta el personal. I quina fila fa la gent: Nois tatuats que semblen sargantanes, jovenetes de 25 anys que aparenten 45, militants de VOX compartint cita amb gent de Podemos. Tot plegat, una meravella de passatemps abans que comenci la pel·lícula de la nit. Ara bé, una de les coses que em criden l’atenció és que a la pregunta “quines aficions tens”, molts participants responen: “viatjar”. Preciosa afició realment. I un goig que tanta gent pugi tenir el plaer de viatjar.

A mi també m’agrada viatjar. De fet, crec que no conec a ningú que no li agradi. M’encanta el turisme. I no sols exercir de turista, també m’agraden els turistes, sobretot els de Barcelona. M’atreveixo a dir que els millors habitants de Barcelona són els turistes. Quan estudiava el grau gaudia veient els carrers plens de joves passant-s’ho bé. L’alegria es contagiava i, de nit, era fàcil acabar confraternitzant amb la millor joventut alemanya, britànica o francesa.

Hi ha un país que m’agrada per sobre de tots: Itàlia. Si jo no fos català, m’agradaria ser italià. Sens dubte. Un país preciós, ple de platges, monuments (de pedra i de carn i ossos), història, art i literatura. És la meva destinació preferida. Encara no conec el sud de la bota: és un dels meus viatges pendents. Al nord hi he anat diversos cops. A Roma, a Florència, a Venècia. La ciutat eterna és el centre del món i el far d’Occident, això no ho hem d’oblidar mai. Ara bé, la ciutat dels canals és la meva preferida.

L’antiga república de Sant Marc. Una ciutat aturada en el temps. Hi he pogut anar en diverses ocasions, amb amics i amb família. Mai em cansaré d’anar-hi. El millor és visitar-la quan no fa calor, quan la gent s’abriga i tothom va més arreglat. Venècia és molt més elegant que Catalunya, d’ells en podem aprendre molt. Sospito que l’exposició durant molts anys a la bellesa canvia la forma de ser dels ciutadans i, si no em falla la memòria, és l’única ciutat on he vist a diversos senyors vestint capa. I senyores amb elegantíssims abrics de visó assegudes al Caffè Florian —la cafeteria més antiga del món.

Ara, amb tot això del virus, trobaré a faltar els turistes. M’atreviria a dir que tots els trobarem a faltar. Fins i tot la gent del “tourist go home”, un col·lectiu que també compartim amb els venecians. Ja no brindarem amb l’Otto, aquell noi borratxíssim, divertit i alegre que hem trobat fa cinc minuts a la Vinya del Senyor. Ja no acabarem al llit amb aquelles dues franceses que hem conegut, fa sols dues hores, en una terrassa del Born i que tot i que a l’amic Josep no li acabaven de fer el pes, tots sabem que sí, que són precioses. Aquest estiu serà diferent. Haurem d’aguantar la gent de sempre. Quina mandra.


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s