Cosins germans en guerra

Lluites al carrer, venjances, matances, pactes trencats, atacs per sorpresa, promeses d’odi etern i ànimes venudes per tal d’anihilar l’enemic. Amb aquestes paraules podríem descriure la intensa relació que mantingueren feixistes i comunistes durant la primera meitat del segle XX, durant els anys que durà la seva pugna per intentar dominar els destins del món. Tanmateix, hi hagué persones dins d’aquests dos moviments que no posaren l’accent en allò que els separava, ans al contrari, recordaren allò que els unia i apostaren per una unió més forta entre Comunisme i Feixisme, sense que això impedís, però, que les presons i les fosses d’uns i altres estiguessin ben plenes d’opositors. En què s’assemblaven, doncs, el Comunisme i el Feixisme? Què podia promoure que gent com els germans Strasser defensessin una aliança política entre el III Reich i la Unió Soviètica?

Per començar, ens hem de remuntar al matí del 21 de gener de1793. Aquell dia la guillotina havia tallat el coll a Lluís XVI, tanmateix, no sols moria un Rei: estava morint tot un món conegut com l’Ancien Régime. Amb aquella Revolució la sobirania nacional deixava de ser patrimoni d’un monarca i passava a ser propietat del poble. L’home passava de ser súbdit a ser ciutadà i, per tant, les seves idees prenien força; els dirigents començaven a considerar la massa popular com un subjecte que podia ser determinant per seguir un camí o una altre. Començava a ser necessària l’aposta de polititzar la població per tal de fer triomfar determinats postulats. A més a més, amb la mort de l’Antic Règim, els nous temps deixaven de mirar un passat ple de certeses i caminaven vers un futur incert; un esdevenir per construir al gust dels prohoms que comandessin les masses populars. La Tradició i els preceptes morals de l’Església deixaven de ser l’inqüestionable ideologia regnant, apareixia la modernitat i, amb ella, prenien força les noves idees: el liberalisme, el comunisme, l’anarquisme o, més tard, el feixisme. Podem dir que sense l’eclosió de la modernitat, sense atorgar al poble la sobirania nacional, és a dir, els destins del seu país, no haguessin aparegut o, si més no, no hagessin tingut la força que tingueren ni el Comunisme ni el Feixisme, per tant, tan un com l’altre comparteixen un mateix progenitor: la modernitat.

El Comunisme neix de la industrialització (fruit també de la modernitat) i les dures condicions de vida de la classe proletària que aspirava a prendre el control dels mitjans de producció. Per altra part, el Feixisme té un origen prenatal primer en el Romanticisme del segle XIX, després va encarrilant-se en processos com la unificació alemanya o el Rissorgimento italià que blinden la unitat nacional d’italians i alemanys ―un altre fruit, per tant, de la modernitat, car hagué de derrocar diversos governs defensors de l’Antic Règim― per, finalment, néixer acabada la IGM precisament a Itàlia i Alemanya. Totes dues ideologieses combateren mútuament, encara que ambdues apostaven per derrocar les democràcies liberals, ambdues apostaren per superar el sistema capitalista mitjançant una intervenció total (en el cas comunista) o intensa (en el cas feixista) de les empreses i indústries dels seus respectius estats. Totes dues defensaren que per aconseguir els seus objectius era necessària una avantguarda política que dirigís rectament el seu poble. Tan l’una com l’altra acabaren fent néixer sistemes polítics jeràrquics i verticals, tan l’una com l’altra acabaren rendint culte al líder, tan l’una com l’altra aspiraven a superar el model moral d’home heretat del Cristianisme per crear el nou home ari (en el cas alemany) o el nou home soviètic. De fet, fins la nit dels ganivets llargs, com hem dit al principi de l’article, existiren líders nazis que defensaven la necessitat d’una aliança amb la URSS, així com intensificar la nacionalització total dels mitjans de producció alemanys. Fins i tot, en el Pacte Mólotov-Ribbentrop, nazis i comunistes es comprometeren a no atacar-se mútuament, a solucionar els seus conflictes mitjançant el diàleg i, també, a repartir-se Europa en àrees d’influència.

Un altre cas interessant per observar és el món àrab. Allà hi trobem el Partit del Ressorgiment Socialista Àrab, conegut popularment com Baas, el qual va esdevenir un gran aliat del món socialista i de la URSS en el seu moment i, encara ara, governa i fa de la Síria del President Baixar al-Àssad un soci prioritari de la Rússia de Putin (aliança heretada de la Unió Soviètica). El Baas, a part de ser un partit panarabista, laic, nacionalista i socialista, té de principal aliat polític el Partit Social Nacionalista Sirià, el qual aposta per una Gran Síria que s’expandeixi sobre diversos estats del seu voltant i presenta, també, diverses característiques feixitzants. Unes aliances que a ulls europeus podrien semblar contra-natura però que s’han donat i es donen encara a dia d’avui. De fet, en la ideologia del Baas o del Partit Social Nacionalista trobem un curiós híbrid entre Feixisme i Comunisme, car tots dos centren el seu model d’Estat, prioritàriament, en la defensa de la seva cultura i, fins i tot, presenten reestructurar el territori àrab obeint a conceptes estricament de raça i identitat; alhora, defensen nacionalitzar els sectors principals de l’economia o les petroleres.

Ja per acabar, sols esmentar que indiscutiblement Comunisme i Feixisme presenten fortes diferències, sobretot en els seus projectes a llarg termini i, també, en el fet que pel Comunisme el subjecte important és la humanitat i, en canvi, en el Feixisme és el “nosaltres nacional”. Però, com hem vist, les semblances hi són i m’agradaria esmentar una última de no menys important: tan el III Reich com la Unió Soviètica varen caure, de diferent forma, davant el mateix Estat i model de societat: els Estats Units d’Amèrica i el seu liberalisme (un dels altres fills de la modernitat…).

“Las revoluciones nacionales clásicas, en Europa, se compendian en estos nombres: Cromwell, Bonaparte (flor granada de la Revolución francesa), Bismarck y Cavour. Estos dos últimos, como unificadores. En nuestra época, es decir, en nuestros mismos días, las revoluciones nacionales se desarrollan también con éxito pasmoso. Véanse estos nombres que las representan: Mussolini, Kemal, Hitler y -¿por qué no?- Stalin”.

Ramiro Ledesma Ramos. Pensador feixista espanyol i cofundador de les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista

  • Article publicat al febrer de l’any 2018 a la revista digital d’història Ab Origine Magazine.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s