Idus de Març: crim o necessitat?

La República Romana estava en greu perill

[Article que forma part del debat entorn al paper dels idus de març a la revista aborigine] 

Abans de començar cal esmentar que no sento necessitat de prendre partit per cap dels dos bàndols enfrontats en aquell sagnant 15 de març de l’any 44 aC, dia en que 23 ganivetades acabaren amb la vida del dictador romà Gai Juli Cèsar. Tan els nobles republicans com Cèsar i els seus partidaris sentien poderosos motius per defensar llur causa, tan uns com altres havien rebut una ineludible missió davant la història, ja fos defensar la República i la seva essència tal com havia estat creada o, per contra, portar Roma a la més alta grandesa en riquesa i extensió territorial, sense importar els canvis en el model de govern. Però millor parlem dels Idus de Març, parlem del qui, el quan, el com i el per què.

Qui? Aquell 15 de març (els idus de març cauen en aquesta data) hi hagueren dos bàndols enfrontats, per una banda el que quedava de la facció política dels optimates, el sector polític que defensava la República tal com havia estat creada, bàndol que a més representava generalment les causes de la vella aristocràcia republicana, defensors de potenciar el poder del Senat, i aliats en aquell moment de molts ex seguidors del derrotat i mort Pompeu el Gran. Per altra part hi havia Cèsar, membre de la facció dels populares, és a dir, els representants de les causes del poble romà, en Cèsar hi havia depositades un munt d’esperances tan per part del poble com dels seus soldats. Dos bàndols, dues causes: Conservar l’essència republicana o fer de Roma la dominadora del món.

Quan? El magnicidi va succeir el dia 15 de març de l’any 44 aC. durant una reunió del Senat al Teatre de Pompeu de Roma, lloc on es reunia llavors l’esmentada institució. Com? La història ens ha fet arribar que l’assassinat de Cèsar va ser planificat per una conspiració d’una seixantena de senadors, entre ells destacava el noble Marc Juni Brut, de fortes idees republicanes i descendent de Dècim Juni Brut, l’il·lustre ciutadà que expulsà l’últim Rei de Roma. Es va decidir donar mort a Cèsar en el mateix Senat per demostrar que es tractava d’un fet transcendental, per deixar clar que aquella sang vessada servia per salvar la República, per fer públic que amb aquelles 23 ganivetades s’acabava l’autocràcia de Cèsar i es restauraven les costums i l’ordre republicà.

Per què? Cèsar era el ciutadà romà més il·lustre del moment, era el general més brillant i reconegut, el polític més estimat pel poble i, segurament, l’home més poderós d’aquells temps, un home que podia somiar amb dominar el món i emular Alexandre el Gran. Havia estat victoriós contra les bel·licoses tribus celtes en la Guerra de les Gàl·lies i, seguidament, havia derrotat a Pompeu el Gran i molts dels seus seguidors durant la Guerra Civil.  A més a més, havia demostrat una gran compassió al perdonar tot enemic romà que li demanés clemència. Un home com ell, amb tot aquell suport popular i militar, si ho volia, podia arribar a ser Rei. La República penjava d’un fil. Tampoc cal oblidar que Cèsar estava planificant una guerra contra els dacis i l’Imperi Part, una guerra que es preveia llarga i que comportaria una prolongada absència del dictador a la capital. No podem menystenir la idea que una gesta militar com aquella, a part d’elevar-lo a la categoria de semidéu, li requeriria tenir un control total dels mecanismes de govern romà, possiblement un control major que el que li brindava el càrrec de dictador atorgat pel Senat. No era gens estrany que molts senadors pensessin que Cèsar plantejava esdevenir un nou Rex, heus aquí el mòbil del magnicidi: la por a que Cèsar posés fi al sistema republicà.

Dos mil seixanta-un anys després de la seva mort, la figura de Cèsar ens segueix arribant gloriosa a dia d’avui, igual que en el seu dia il·luminava tots els seus conciutadans, aliats o enemics. La grandiositat de l’home, els seus valors i el seu geni multiplicaren exponencialment el rebuig contra el seu assassinat, el poble clamava venjança. De fet, els principals líders republicans acabaren exiliats, fugits i morts en batalla contra les tropes del que aviat seria una nova Roma, un nou sistema imperial. Fou als camps de batalla d’Orient on morí la República Romana. Tanmateix, per gloriós que fos Cèsar, per lloable que fos la seva figura, cal entendre que els paladins de la República no podien tolerar aquells esdeveniments, Juni Brut era descendent del noble que expulsà l’últim Rei, podríem afirmar que era, fins i tot, genèticament republicà. Les ensenyances de Cató el Vell i altres prohoms republicans havien guiat des de petit els passos de Brut, de tal manera que entengué que el seu amic Juli Cèsar havia de ser eliminat pel bé comú, per salvar allò que tots havien jurat defensar: la República. A ulls dels conjurats la fama de Cèsar no era res més que un perill pel sistema, en la seva lògica mai un individu podia passar per sobre de la col·lectivitat, per sobre del Senat, i s’encarregaren de deixar-ho clar mitjançant la sang i els punyals.

  • Article publicat a la revista digital d’història aborigine: http://www.aboriginemag.com/debat/idus-de-marc-crim-o-necessitat/

 


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s