CUP: la quinta essència de la derrota

Molt s’ha dit, i escrit, sobre l’última ocurrència de la CUP: substituir l’estàtua de Cristòfol Colom per alguna obra que representi els indígenes americans. M’agradaria però, en aquestes línies, reflexionar únicament sobre el rerefons de tot plegat, sobre els motius que empenyen els militants del partit de la samarreta i l’horrorós pantaló de peto a combatre la titànica tasca d’Occident i, per acabar-ho d’empastifar, lloar algun salvatge idealitzat.

La idea que he extret de tot plegat és tant fàcil d’entendre com que la CUP porta dins del seu ADN el gust morbós per la derrota i el fracàs. Per aquest motiu, la CUP lloa els palestins i abomina els jueus, glorifica els indígenes sanguinaris i renega de Colom, abjuren de la civilització cristiana i reivindiquen la bruixeria, renuncien a la superioritat de l’home i abracen el veganisme i, sense exagerar, així podríem seguir amb una infinita llista de lluites perdudes i somnis enfonsats. I heus aquí la pregunta que hom s’ha de fer: A part de quiscarria, que tenen en comú tots els citats derrotats en comparació amb els seus vencedors? Doncs simplement això, que han estat derrotats. Així de pobre i així de gris. No cal perfumar-ho amb la idea d’heroiques resistències, doncs continuaran fent idèntic tuf a derrota.

Tanmateix, els derrotats tenen una arma que el seus vencedors no posseeixen (ni, de fet, volen posseir) la superioritat moral de la víctima. La víctima sempre pot retreure al seu agressor -mentre plora i s’eixugà els mocs- que li va fer tal o qual vexació. La víctima sempre pot reivindicar la seva resistència abans de caure i glorificar-la tot esperant que algú com la CUP faci seva la lluita i, fins i tot, reculli diners per engreixar a qualsevol ONG de ves a saber on. La víctima sempre crida l’atenció als futurs derrotats igual que desperta un nul interès pels futurs guanyadors. La CUP és això, amor per la ronya i la derrota. Un fet en absolut greu si no fos perquè de les actuacions de la CUP en depèn també Catalunya i, per tant, les possibilitats de victòria o derrota de la nostra nació. Al final, qui té gust per la derrota acabarà vençut i més tenint al davant un poble com l’espanyol, el qual posseeix una concepció molt més definida de la jerarquia i la força.

En el fons, l’amor de la CUP per les resistències no seria preocupant si a Catalunya tinguéssim un partit potent amb una concepció clara de l’ús del poder, la verticalitat, la jerarquia i la distinció, tanmateix, actualment trobem Convergència (o com es digui) a l’altra cara de la moneda, abandonada a la socialdemocràcia que tot ho corromp i, per tant, llançada a la tediosa ambigüitat que alimenta i dona vida a un procés que ja ha esdevingut una broma de mal gust.

  • Aquest article va ser publicat al diari digital e-noticies.cat el dia 11 d’octubre de 2016: http://opinion.e-noticies.es/la-puntita/cup-la-quinta-essencia-de-la-derrota-105577.html

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s