Arran l’escalfabraguetes

La muntanya de Montserrat, imponent, impertèrrita, estoica observadora mil·lenària de tot el que passa sota seu, la muntanya protectora del cor cristià de Catalunya, tota ella, amb les seves roques, copsaven fa poc, atentament i inquisitiva, com dues noies d’Arran pujaven al Monestir de Montserrat. Potser cap roca sabia quins obscurs propòsits volien dur a terme aquelles dues militants de l’esquerra independentista, potser creien que havien evolucionat i havien abraçat la Fe en Déu, potser creien que venien a demanar perdó per tot el que havien fet, potser, simplement, estaven a l’espera del que farien les dues visitants.

                  –Mireu, al final venen a demanar perdó, sabia que es redimirien! Tantes collonades els han omplert el cor de remordiments. Ja ho vaig dir!

                  –No et precipitis Sant Jeroni –va dir el Montgròs–. Jo d’aquestes dues no me’n refio un pel, cert és que van més tapades que de costum… Però tinc un mal pressentiment. A veure que li demanen a la Moreneta.

Entre feligresos vinguts de tots els llocs de la Cristiandat, entre els murs que han esdevingut refugi de pecadors i port de salvació, entre tota la solemnitat que només la Cristiandat Catòlica sap crear, les dues mosses ascendeixen per trobar-se amb la Princesa de tots els catalans, amb l’estrella d’orient dels espanyols. Les joves rebels pugen escales amunt i, finalment, allà davant, gloriosa i serena, la Marededéu les observa. Les mira mentre elles procedeixen, en clar gest provocatiu, a magrejar-se i morrejar-se dins l’espai més sagrat de la nació. La Moreneta no se sent atacada, n’ha vist de tots colors. Si una cosa té el Catolicisme és que compren tot comportament humà, heroic o barroer. La Marededéu coneix prou bé les misèries de l’anima humana. La moreneta no se sent ofesa, simplement observa, calla i deixa fer. Però fora els murs del Monestir, les roques s’exalten, discuteixen, opinen i debaten sobre el que està passant.

                  –Ho sabia! Mireu aquestes degenerades! Ho estan fent! Ja ho vaig dir oi? He guanyat l’aposta! –crida Tebas, eufòrica, a les altres.

                  –Calla, calla, que no s’han destapat pas, només es morregen, són unes estretes –Va matissar Tebaida.

                  –Aquestes dues d’Arran són unes xenòfobes i unes misògines! No van a molestar a Crist, no, van a fer-ho davant una dona morena i mare soltera! Colla de bruixes –El Montgròs no parava d’exaltar-se.

                  –Fins i tot lo Terç de Montserrat era més avançat que aquestes dues –El vent feia arribar les paraules d’ultratomba d’un consternat Fra Joan Garí.

Entre l’exaltació de totes les roques, i les valoracions de Fra Garí, hi havia una roca que restava callada, amb mirada trista i melancòlica, no deia paraula i només feia lleus sospirs. El Cavall Bernat, conegut popularment com el Cavall Trempat, no volia intervenir, estava fortament decebut. Davant la interpel·lació del seus iguals es disposà a parlar.

                  –Sí, molt bé… S’han morrejat… I què? Com a mínim les de Femen ens ensenyen les mamelles, aquestes no han ensenyat ni un pam de carn. Per mi com si no haguessin vingut, són unes escalfabraguetes.

  • Aquest article el vaig publicar al diari digital e-noticies.cat el dia 28 d’abril del 2017: http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/arran-lescalfabraguetes-109670.html

 


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s